Carpe Diem

Jo no vull anar a la moda, que han pensat per mi aquest any, ni estar pendent de les notícies, ni tant sols dels titulars. Jo no vull tenir pressa per no arribar mai enlloc, jo no vull tenir riquesa, tampoc vull ser el millor.Jo no vull viure depressa, ni vull viure pels diners, ni estar pendent de la política, ni que em diguin el que haig de fer. Jo no vull estar al dia, ni vull viure del passat, jo no vull jutjar els altres, ni estar pendent del demà. Jo només vull viure al dia, i oblidar el temps perdut, que la vida no s'atura, i només et tinc a tu.

Soñadores

Antes de cambiar el mundo, tienes que aceptar que tú también formas parte de él.

fent camí per la vida....

Fent camí per la vida ens tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com han fet molts. Compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple la joia com si em buida la tristor. Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió- Com la terra és incerta, així sóc jo. Dubtaré del compromís i, a voltes, diré no. I em mancarà quan calgui decisió.

reflexions d'estar per casa.

M'agrada passar estones el teu costat. No se encara perquè. Però em fas evadir-me del món. Dius moltes tonteries, és cert, però en realitat em fas pensar. El temps em passa que ni me'n adono. La nostre relació és estranya  però m'agrada molt. Ric i somric. I em sembla que a tu et passa el mateix. No se si vull que la cosa vagi més enllà. Segurament no. M'agrada massa la nostra amistat com per espatllar-ho. Em sento segura de mi mateixa al teu costat. Em passaria dies i dies al teu costat, i no trobaria mai el moment de dir-te adeu. Em fas riure molt, i penso que aquesta es la clau de tot plegat. 

dies d'estiu

Es durant els dies d'estiu que estic amb la família i tinc hores i hores per pensar quan em plantejo la meva existència. No de forma destructiva. M'he la plantejo des del punt de vista de: que passa en el meu món quan jo no hi soc? Tot segueix igual? Quin joc jugo jo en la meva vida? Que és el que trobo a faltar? Qui em troba a faltar? I sempre acabo amb unes ganes boges de tornar a Terrassa, la meva ciutat.. amb la meva gent.


Realment, sóc la persona que més em coneix, però tot i així mai em coneixeré del tot. El meu cervell és incomprensible. Aparentment sóc una persona del tot normal, i simple. Però no. Sempre he considerat que no m'agrada cridar l'atenció però tampoc m'agrada ser invisible.. i crec que es del tot veritat. Odio ser el centre d'atenció, igual que quan m'enfoca una camara.. em poso nerviosa, no se que fer. A mi m'agrada cantar, pero sobretot cantar malament... em fa sentir viva cantar. M'agrada fer tonteries, però en grup... jo sola no... em sento massa observada.. com ja he dit abans, però tot i així necessito fer una mica el ximple de tan en tan.