Visc d'il·lucions

"No ens enamorem de les persones, ens enamorem dels moments que vivim amb elles." Això m'ho va dir ahir una gran amiga. Segurament te raó. Una persona, per ella mateixa, et pot agradar més o menys, però el que realment et fa estimar-la, son els moments viscuts amb aquesta. La veritat, esque mai m'ho havia plantejat. 

El meu problema comença en quan començo a estimar algu, pels moments que penso que hi viure. I el problema continua quan aquests moments no arriben. Realment no m'estimo a la persona, sino aquelles estones que només son existents dins del meu cap i que hipoteticament un dia es faran realitat. Aquella persona realment només m'agrada per la il·lució que em faria viure aquell seguit de moments, el més trist de tot plegat, esque segurament la persona és el menys important.