dies d'estiu

Es durant els dies d'estiu que estic amb la família i tinc hores i hores per pensar quan em plantejo la meva existència. No de forma destructiva. M'he la plantejo des del punt de vista de: que passa en el meu món quan jo no hi soc? Tot segueix igual? Quin joc jugo jo en la meva vida? Que és el que trobo a faltar? Qui em troba a faltar? I sempre acabo amb unes ganes boges de tornar a Terrassa, la meva ciutat.. amb la meva gent.


Realment, sóc la persona que més em coneix, però tot i així mai em coneixeré del tot. El meu cervell és incomprensible. Aparentment sóc una persona del tot normal, i simple. Però no. Sempre he considerat que no m'agrada cridar l'atenció però tampoc m'agrada ser invisible.. i crec que es del tot veritat. Odio ser el centre d'atenció, igual que quan m'enfoca una camara.. em poso nerviosa, no se que fer. A mi m'agrada cantar, pero sobretot cantar malament... em fa sentir viva cantar. M'agrada fer tonteries, però en grup... jo sola no... em sento massa observada.. com ja he dit abans, però tot i així necessito fer una mica el ximple de tan en tan.