De la brevedad de la vida.

La mayor parte de los hombres, oh Paulino, se queja de la naturaleza, culpándola de que nos haya criado para edad tan corta, y que el espacio que nos dio de vida corra tan veloz, que vienen a ser muy pocos aquellos a quien no se les acaba en medio de las prevenciones para pasarla. Y no es sola la turba del imprudente vulgo la que se lamenta de este opinado mal; que también su afecto ha despertado quejas en los excelentes varones, habiendo dado motivo a la ordinaria exclamación de los médicos, que siendo corta la vida, es largo y difuso el arte. De esto también se originó la querella (indigna de varón sabio) que Aristóteles dio, que siendo la edad de algunos animales brutos tan larga, que en unos llega a cinco siglos y en otros a diez, sea tan corta y limitada la del hombre, criado para cosas tan superiores. El tiempo que tenemos no es corto; pero perdiendo mucho de él, hacemos que lo sea, y la vida es suficientemente larga para ejecutar en ella cosas grandes, si la empleáremos bien. Pero al que se le pasa en ocio y en deleites, y no la ocupa en loables ejercicios, cuando le llega el último trance, conocemos que se le fue, sin que él haya entendido que caminaba. Lo cierto es que la vida que se nos dio no es breve, nosotros hacemos que lo sea; y que no somos pobres, sino pródigos del tiempo; sucediendo lo que a las grandes y reales riquezas, que si llegan a manos de dueños poco cuerdos, se disipan en un instante; y al contrario, las cortas y limitadas, entrando en poder de próvidos administradores, crecen con el uso. Así nuestra edad tiene mucha latitud para los que usaren bien de ella.

Séneca

Més lluny, haurem d'anar més lluny...

Armats d'amor i coratge.

Tierras de cristal

Mierda. Mierda, mierda, mierda, mierda. Estáis todos en un lago de mierda. Se os pudre el culo en un océano de mierda. Se os pudre el alma. Los pensamientos. Todo. Una asquerosidad grandiosa, de verdad, una obra maestra de la repugnancia. Un espectáculo. Malditos bellacos. Yo no os había hecho nada. Yo no quería más que vivir. Pero no se puede, ¿verdad? Hay que morir, hay que estar en fila pudriéndose, uno detrás de otro, ahí, dándonos asco, con gran dignidad. Reventad, cabrones. Reventad. Reventad. Reventad. Yo os veré reventar, uno tras otro, eso es lo único que quiero, veros morir y escupir en la mierda que sois. Dondequiera que os hayáis escondido, que os devore el más horrendo de los males y que muráis gritando de dolor sin que ni a un perro le importe lo más mínimo, solos como animales, como los animales que habéis sido, animales infames y obscenos. Dondequiera que estés, padre mío, tú y el horror de tus palabras, tú y el escándalo de tu felicidad, tú y el disgusto de tu vileza…que revientes de noche con el miedo aferrándote la garganta, y un dolor infernal en tu interior, y el hedor del espanto sobre ti. Y que contigo reviente tu mujer, vomitando blasfemias que le hagan ganar un paraíso infinito de tormentos. La eternidad no le bastará para pagar todas sus culpas. Que reviente todo aquello que habéis tocado, las cosas que habéis visto y todas y cada una de las palabras que habéis dicho. Que se marchiten los prados en los que habéis posado vuestros abyectos pies, y estallen como vejigas putrefactas las personas que habéis ensuciado con el hedor de vuestra sonrisa. Eso es lo que quiero. Veros reventar, a vosotros que me habéis dado la vida. Y junto a vosotros, a todos aquellos que después me la han quitado, gota a gota, ocultos por todas partes, espiando no otra cosa que mis deseos. Y yo soy Hector Horeau y os odio. Odio los sueños que dormís, odio el orgullo con el que acunáis la escualidez de vuestros niños, odio lo que tocan vuestra manos podridas, odio cuando os vestís para las fiestas, odio el dinero que lleváis en los bolsillos, odio la blasfemia atroz de cuando os permitís llorar, odio vuestros ojos, odio la obscenidad de vuestro buen corazón, odio los pianos que como ataúdes pueblan el cementerio de vuestros salones, odio vuestros amores asquerosamente justos, odio todo lo que me habéis enseñado, odio la miseria de vuestros sueños, odio el ruido de vuestros zapatos nuevos, odio todas y cada una de las palabras que habéis escrito, odio cualquier momento en el que me habéis tocado, odio todos los instantes en que habéis tenido razón, odio las vírgenes que cuelgan sobre vuestras camas, odio el recuerdo de cuando hice el amor con vosotros, odio vuestros secretos de nada, odio todos vuestras días más hermosos, odio todo lo que me habéis robado, odio los trenes que nos han llevado lejos, odio los libros que habéis enfangado con vuestras miradas, odio lo asqueroso de vuestras caras, odio el sonido de vuestros nombres, odio cuando os abrazáis, odio cuando aplaudís, odio lo que os conmueve, odio todas y cada una de las palabras que me habéis arrancado, odio la miseria de lo que veis cuando miráis a lo lejos, odio la muerte que habéis sembrado, odio todos los silencios que habéis desgarrado, odio vuestros perfumes, odio cuando os comprendéis, odio cualquier tierra que os haya acogido, y odio el tiempo que ha pasado sobre vosotros. Todos los minutos de ese tiempo han sido blasfemias. Yo desprecio vuestro destino. Y ahora que me habéis robado el mío, lo que os destrozará seré yo, el hedor de vuestros cadáveres seré yo, los gusanos que engordarán con vuestros despojos seré yo. Y cada vez que alguien os olvide, allí estaré yo.

Yo sólo quería vivir.
Cabrones.



Tierras de cristal de Alessandro Baricco

la vida...

limits

Hasta donde podemos llegar? el cielo es el limite!

no podreu

Dedico aquest somriure al curs de 2n de batxillerat que em queda per davant, als examens que em queden per fer, amb un "carinyo" especial cap als trimestrals, a les ressaques, a les rallades monumentals, a les il·lusions frustrades, al treball de recerca, a les xapes de part de me mare que em queden per escoltar, als quatre magnifics anys amb el PP el poder que ens esperen, a la paraula "selectivitat" i a aquesta en si, a Josep Anglada, al Pere Navarro, a la nota de tall... 

En fi, a  totes aquelles coses que creien que podrien fer-me deixar de somriure, ho sento, no podreu.

hazme el humor

Saber que vols.

Saber què vols i arribar-hi. Tan se val que pel mig tinguis obstacles. Hi ha coses inevitables i per molt que agafis el paraigua no evitaràs que plogui i potser el dia que no l'agafis plourà sense què hi puguis fer res. Segurament el dia que vaig caure no volia caure, ni vaig fer res conscientment per provocar-ho. Però vaig caure. I no hi ha res més a dir. Però un cop has caigut: què fas? Et lamentes? O tires endavant i vas al concert que volies anar? La vida és llibertat per fer el que vols fer. El cos i la ment estan connectats. Si et convences que no et fa mal segurament et farà menys mal. Si et vols curar serà més fàcil que et curis. Si et mires i dius: no valc res, no valdràs res. Perquè ningú et dóna el que tu tens. El que és teu, el que forma part de la teva essència no t'ho donarà ningú i tampoc no t'ho ha de prendre ningú. Ets tu qui ho ha de conservar i ho ha d'encarar cap a l'objectiu de viure. És la teva responsabilitat. Perquè ningú et coneixerà com tu et podries conèixer a tu mateix. Perquè ningú es podrà posar mai del tot a la teva pell. Perquè si tens un objectiu clar hi arribaràs si t'ho proposes encara que hagis de recórrer un camí enrevessat.

anys

Paset a paset, somriure a somriure, dia a dia... em vaig fent gran.

(i ja en tinc 17!)

Dones

Una dona sense un home 

és com un peix sense una bicicleta. 

Maria Mercè Marçal

el caçador d'estels

"Per tu, ho faria mil vegades més!"

Perpinyà

el hombre del piano

Toca otra vez viejo perdedor
haces que me sienta bien
es tan triste la noche que tu canción
sabe a derrota y a miel.

Vivir no es sólo existir

Vivir no es sólo existir,

sino existir y crear, 

saber gozar y sufrir

y no dormir sin soñar. 

Descansar, es empezar a morir.

Gregorio Marañón (1887-1960) 

Metge i escriptor.

15 d'octubre

Història d'un sofà

Vine-te'n amb mi...
No més promeses
Només vull que torne a casa
Aquell xiquet que un dia vaig ser
Perquè m'ensenye
a parlar amb la veu nova
de cada por que duc a dins.

Ceguera

Des de xicoteta t'han ensenyat allò que està bé; t'han dit què és el que no has de fer. Com has de comportar-te, com has de vestir, què és el que has de dir i com has de pensar. T'han donat les instruccions, la recepta per a viure.

Ta mare, el teu germà, la televisió, la veïna, l'oncle Joan, la tia Mercedes, la iaia, la ràdio, la mestra, la teva cosina, el diari, el jefe, el teu pare, el psicòleg..

Un dia et despertaràs presa de la tristesa, sense cap motiu aparent; i no esbrinaràs el perquè aquell malestar, aquella feblesa, aquella impotència. Fruit de tot allò que t'han estat negant, del no poder créixer, del no poder avançar.

I no comprendre què et passa, no saber el que sents. Estar perduda i no entendre.

El desconeixement que t'han consentit i la inconsciència provocada. El saber que no saps res. I descobrir el teu engany: la impossibilitat de ser lliure. El no pensar.

A la fi t'alçaràs, i deixaràs aquest malson. Et caurà la vena dels ulls i et lliuraràs de les corretges que et subjecten, de les mans que t'ofeguen. Fugiràs dels ulls que et vigilen. I ho aconseguiràs.

A la fi, seràs lliure.

Estrambòtika, des de l'horta de Closkera i Subversiva.

derecho al delirio

SÓC LA MILLOR VERSIÓ DE MI MATEIXA? 

En otros tiempos, la ninfa Eco había sabido decir. Y con tanta gracia decía, que sus palabras parecían no usadas, jamás dichas antes por boca ninguna.
Pero la diosa Hera, la esposa legal de Zeus, la maldijo en uno de sus frecuentes ataques de celos. Y Eco sufrió el peor de los castigos: fue despojada de voz propia.
Desde entonces, incapaz de decir, sólo puede repetir.
La costumbre ha convertido esta maldición en alta virtud.

Eduardo Galeano. Espejos.

no se si..

Estil de vida......... que collons es això? jo no vull tenir cap estil de vida, només vull viure la meva! Però ni tan sols se com la vull viure.. jo vull ser feliç... però... que és la felicitat? desde petita m'han estat omplint el cap en ser feliç.. feliç.. feliç... però realment hi ha algun moment en que visquis la felicitat en estat pur? no crec... perquè tot sempre pot ser millor. O sempre pensem que pot ser millor. Ara jo penso que la meva vida pot ser millor. Però estic convensuda que d'aqui a uns anys pensaré: "Quins temps aquells, en que només m'havia de preocupar de mi mateixa, de aprovar l'escola.. i poca cosa més. Tenia sempre el plat a taula i em rentaven la roba." Bé, no ho se.. m'agradaria valorar la meva vida en el present. En en que tinc ara, que en realitat ja és molt, i no valorar el que vaig tenir, o el que potser tindré. Perque, joder.. la vida es avui, ni ahir, ni demà.

Elige la vida.

"Elige la vida. Elige un empleo. Elige una carrera. Elige una familia. Elige un televisor grande que te cagas. Elige lavadoras, coches, equipos de compact disc y abrelatas eléctricos. Elige la salud, colesterol bajo y seguros dentales. Elige pagar hipotecas a interés fijo. Elige un piso piloto. Elige a tus amigos. Elige ropa deportiva y maletas a juego. Elige pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de putos digitos. Elige bricolaje y preguntarte quién coño eres los domingos por la mañana. Elige sentarte en el sofá a ver tele-concursos que embotan la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura. Elige pudrirte de viejo cagándote y meándote encima en un asilo miserable, siendo una carga para los niñatos egoístas y hechos polvo que has engendrado para reemplazarte. Elige tu futuro. Elige la vida... ¿pero por qué iba yo a querer hacer algo así? Yo elegí no elegir la vida: elegí otra cosa. ¿Y las razones? No hay razones. ¿Quién necesita razones cuando tienes heroína?"


Trainspotting

objectius

"Hem de tenir en compte que la tragèdia de la vida no està en no assolir una meta. La tragèdia està en no tenir una meta que assolir. No és una calamitat morir sense assolir els somnis. Però si que és una calamitat no somiar. No és un desastre no poder assolir un ideal, el que és un desastre és no tenir un ideal que assolir. No és una desgràcia no arribar a les estrelles, el que és una desgràcia és no tenir estrelles a les quals arribar." 

MARTIN LUTHER KING.

eufòria

yo eh peliado con cocodrilos

me eh balanceado sobre un hilo

cargando mas de 500 kilos

le e dao la vuelta al mundo en menos de 1 segundo

e cruzado 100 laberintos y nunca me confundo

respiro dentro y fuera del agua como las focas

soy a prueba de fuego

agarro balas con la boca
mi creatividad vuelacomo los aviones

puedo construir un cerebro sin leer las instrucciones

hablo todos los idiomas de todos los abecedarios

tengo mas vocabularioque cualquier diccionario

tengo vista de águila olfato de perro

puedo caminar descalzo sobre clavos de hierro

soy inmune a la muerteno necesito bendiciones

por que siempre tengo buena suerte

ven conmigo a dar un paseopor el parque

porque tengo mas cuentos que contarteque garcía marqués

-por ti todo lo que hago lo hago por ti

es que tu me sacas lo mejor de mi

soy todo lo que soyporque tu eres todo lo que quiero.-




http://www.youtube.com/watch?v=ZAjASemgx3E&ob=av3e

és absurd, la gent es compara

Si, tots ho fem.. i no té sentit. Cadascú es com és, i ha de ser feliç amb el que té. No t'has de sentir malament si algú te algú que tu no tens. Penso que tots hauriem de ser feliços amb la vida que tenim i no voler la que tenen els altres. Jo soc la primera que sempre comparo la meva vida amb la dels altres... però no m'agrada i és un aspecte de la meva vida que vull canviar.

Carpe Diem

Jo no vull anar a la moda, que han pensat per mi aquest any, ni estar pendent de les notícies, ni tant sols dels titulars. Jo no vull tenir pressa per no arribar mai enlloc, jo no vull tenir riquesa, tampoc vull ser el millor.Jo no vull viure depressa, ni vull viure pels diners, ni estar pendent de la política, ni que em diguin el que haig de fer. Jo no vull estar al dia, ni vull viure del passat, jo no vull jutjar els altres, ni estar pendent del demà. Jo només vull viure al dia, i oblidar el temps perdut, que la vida no s'atura, i només et tinc a tu.

Soñadores

Antes de cambiar el mundo, tienes que aceptar que tú también formas parte de él.

fent camí per la vida....

Fent camí per la vida ens tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com han fet molts. Compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple la joia com si em buida la tristor. Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió- Com la terra és incerta, així sóc jo. Dubtaré del compromís i, a voltes, diré no. I em mancarà quan calgui decisió.

reflexions d'estar per casa.

M'agrada passar estones el teu costat. No se encara perquè. Però em fas evadir-me del món. Dius moltes tonteries, és cert, però en realitat em fas pensar. El temps em passa que ni me'n adono. La nostre relació és estranya  però m'agrada molt. Ric i somric. I em sembla que a tu et passa el mateix. No se si vull que la cosa vagi més enllà. Segurament no. M'agrada massa la nostra amistat com per espatllar-ho. Em sento segura de mi mateixa al teu costat. Em passaria dies i dies al teu costat, i no trobaria mai el moment de dir-te adeu. Em fas riure molt, i penso que aquesta es la clau de tot plegat. 

dies d'estiu

Es durant els dies d'estiu que estic amb la família i tinc hores i hores per pensar quan em plantejo la meva existència. No de forma destructiva. M'he la plantejo des del punt de vista de: que passa en el meu món quan jo no hi soc? Tot segueix igual? Quin joc jugo jo en la meva vida? Que és el que trobo a faltar? Qui em troba a faltar? I sempre acabo amb unes ganes boges de tornar a Terrassa, la meva ciutat.. amb la meva gent.


Realment, sóc la persona que més em coneix, però tot i així mai em coneixeré del tot. El meu cervell és incomprensible. Aparentment sóc una persona del tot normal, i simple. Però no. Sempre he considerat que no m'agrada cridar l'atenció però tampoc m'agrada ser invisible.. i crec que es del tot veritat. Odio ser el centre d'atenció, igual que quan m'enfoca una camara.. em poso nerviosa, no se que fer. A mi m'agrada cantar, pero sobretot cantar malament... em fa sentir viva cantar. M'agrada fer tonteries, però en grup... jo sola no... em sento massa observada.. com ja he dit abans, però tot i així necessito fer una mica el ximple de tan en tan.

Pensa que pots i podràs.

Si penses que estàs vençut, ho estàs. 
Si penses que no t'atreveixes, no ho faràs.
Si penses que t'agradaria guanyar però no pots, no ho aconseguiràs.
Si penses que perdràs, ja has perdut, perquè en el mon trobaràs que l'èxit comença amb la voluntat de l'home. Tot està en l'estat mental. Perquè moltes carreres s'han perdut abans d'haver començat, i molts covards han fracassat abans d'haver començat el seu treball.
Pensa en gran i els teus fets creixeran.
Pensa en petit i et quedaràs al darrera.
Pensa que pots i podràs.

Lo único que importa es si nos importa.

Les coses només son importants si tu els hi dones importància, i aquesta es la que tu els hi vols donar. Això es una cosa que tinc clarissima. Si tens un problema i et sembla greu, es per que li dones importància. Perque a tu et pot semblar molt greu i a un altre gens. Per això intento treure importància als problemes, per que no m'afectin tan i poder seguir endavant......

Uno no escoge

Uno no escoge el país donde nace;
pero ama el país donde ha nacido.

Uno no escoge el tiempo para venir al mundo;
pero debe dejar huella de su tiempo.

Nadie puede evadir su responsabilidad.

Nadie puede taparse los ojos, los oidos,
enmudecer y cortarse las manos.

Todos tenemos un deber de amor que cumplir,.
una historia que nacer
una meta que alcanzar.

No escogimos el momento para venir al mundo:
Ahora podemos hacer el mundo
en que nacerá y crecerá
la semilla que trajimos con nosotros.

American History X

 

El odio es un lastre, la vida es demasiado corta para estar siempre cabreado.

Visc d'il·lucions

"No ens enamorem de les persones, ens enamorem dels moments que vivim amb elles." Això m'ho va dir ahir una gran amiga. Segurament te raó. Una persona, per ella mateixa, et pot agradar més o menys, però el que realment et fa estimar-la, son els moments viscuts amb aquesta. La veritat, esque mai m'ho havia plantejat. 

El meu problema comença en quan començo a estimar algu, pels moments que penso que hi viure. I el problema continua quan aquests moments no arriben. Realment no m'estimo a la persona, sino aquelles estones que només son existents dins del meu cap i que hipoteticament un dia es faran realitat. Aquella persona realment només m'agrada per la il·lució que em faria viure aquell seguit de moments, el més trist de tot plegat, esque segurament la persona és el menys important.

Somriu.

Somrius però no t'afecta, aquest somriure és part de tu avui no vull cap repte crec que he nascut per ser feliç. Si mai no he estat subjecte a cap pressió mental deu ser que el meu cap no tolera cap concessió de debilitat. Somriu, el món no està tan perdut els somnis fan que tu, avui, aixequis un nou futur.

Cervell maleït!

Tancare el meu cervell en un calaix.. i trencare el paper que tinc de persona racional. N'estic farta. Penso massa. Tot el que em passa ho reflexiono, pensu en totes les sortides que poden tenir les coses que em passen i quines poden ser totes les alternatives.. i sempre la pitjor és la que em ronda més estona pel cap. Sobretot quan soc apunt d'anar a dormir, el cap em comensa a donar voltes i més voltes... i no aconsegueixo agafar el son. Puc posar-me al llit pensant que la meva vida es satisfacotria i acabar molt enfadada am el món pensant que tot em surt malament.. és cuirosa la capacitat que te el meu cap en desmontar-me totes aquelles coses que penso que faig bé. Increïble. En aquests moments m'agradaria ser a dins d'una olla d'ska. Perque és l'unic moemnt en que el món va més rapid que el meu cap. En el qual abans de poder reflexionar l'ultim moviment ja he anat a parar a 50 bandes diferents. Per la resta de moments de la meva vida, el meu cervell va més rapid que tota la resta. És massa eficient, es podria  reprimir i pensar menys el malformat! És podria limitar a pensar en el que vull i en com arribar-hi, i la resta de coses no faria falta que em pasesin per el cap.

l'esser humà

"L'ésser humà! Viu però no disposa de la seva vida; pensa, però no sap res, viu en ramat, però és un individu; és un individu, però no és capaç de viure sol; pertany a la natura però la destrueix a fi de transformar-la per al bé de la societat; i amb el seu treball devasta tant la natura com la societat. El pitjor, amb tot, és que s'imposa lleis que després és incapaç d'acomplir; així, es veu obligat a viure en la manada i el menyspreu a si mateix"

IMRE KERTÊSZ



...viu la vida, com si te l'hagessin fet a mida.

Per que em deixo enfonsar pel pesimisme que la gent sol portar? Perque em costa tan aixecar el cap i mirar endavant? Perque ho veig tot tan dificil quan és ben simple? Perque avandonar les ganes de lluitar? o de volar? Perque tenic la tendencia a pensar que els somnis son impossibles? Perquè visc envoltada de tans estereotips i prejudicis? Perquè tanta hipocresia?


Jo l'unic que vull és disfrutar cada instant, intentant que cada moment sigui el maxim de sorprenent. Anar pel món amb un somriure d'orella a orella. Millorant dia a dia. Sense por. Vivint la vida... amb el cap ben alt i sense pensar en que dirà la gent.

El buscador

Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como un buscador...

Un buscador es alguien que busca, no necesariamente alguien que encuentra.

Tampoco es alguien que, necesariamente, sabe qué es lo que está buscando, es simplemente alguien para quien su vida es una búsqueda.

Un día, el buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. El había aprendido a hacer caso riguroso a estas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo, así dejó todo y partió.

Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos divisó, a lo lejos, Kammir. Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llamó mucho la atención. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadoras; la rodeaba por ocmpleto una especie de valla pequeña de madera lustrada.

... Una portezuela de bronce invitaba a entrar.

De pronto, sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en ese lugar.

El buscador traspasó el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles.

Dejó que sus ojos se posaran como mariposas en cada detalle de este paraíso multicolor.

Sus ojos eran los de un buscador, y quizás por eso descubrió, sobre una de las piedras, aquella inscripción:

Abdul Tareg, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días.

Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra, era una lápida. Sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar.

Mirando a su alrededor el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado también tenía una inscripción. Se acercó a leerla, decía:

Yamir Kalib, vivió 5 años, 8 meses y 3 semanas.

El buscador se sintió terriblemente conmocionado.

Este hermoso lugar era un cementerio y cada piedra, una tumba.

Una por una, empezó a leer las lápidas.

Todas tenían inscripciones similares, un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto.

Pero lo que lo conectó con el espanto, fue comprobar que el que más tiempo había vivido sobrepasaba apenas los 11 años...

Embargado por un dolor terrible se sentó y se puso a llorar.

El cuidador del cementerio, pasaba por ahí y se acercó.

Lo miró llorar por un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.

- No, ningún familiar - dijo el buscador - ¿qué pasa con este pueblo?, ¿qué cosa tan terrible hay en esta ciudad?. ¿por qué tantos niños muertos enterrados en este lugar?, ¿cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que los ha obligado a construir un cementerio de chicos?.

El anciano se sonrió y dijo:

- Puede Ud. serenarse. No hay tal maldición. Lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré...

Cuando un joven cumple 15 años sus padres le regalan una libreta, como ésta que tengo aquí, colgado al cuello.

Y es tradición entre nosotros que a partir de allí,, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abra la libreta y anota en ella:

a la izquierda, qué fue lo disfrutado...

a la derecha, cuánto tiempo duró el gozo.

Conoció a su novia, y se enamoró de ella. ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla?, ¿una semana?, ¿dos?, ¿tres semanas y media? ...

Y después ... la emoción del primer beso, el placer maravilloso del primer beso, ¿cuánto duró?, ¿el minuto y medio del beso?, ¿dos días?, ¿una semana? ...

¿Y el embarazo o el nacimiento de su primer hijo ... ?

¿Y el casamiento de los amigos ... ?

¿Y el viaje más deseado ... ?

¿Y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano ... ?

¿Cuánto tiempo duró el disfrutar de estas situaciones?.... ¿horas?, ¿días? ...

Así vamos anotando en la libreta cada momento que disfrutamos.... cada momento.

Cuando alguien muere, es nuestra costumbre, abrir su libreta y sumar el tiempo de los disfrutado, para escribirlo sobre su tumba, porque ESE es, para nosotros, el único y verdadero tiempo VIVIDO .

ales curtes

Tan jove que la lluna no la veu
Amb ales massa curtes per a volar
Li van prometre un conte de dracs màgics
I viatja en autobusos plens de son
els seus estalvis són per a somniar
trobar un lloc millor i dir-li llar
i a penes troba feines per a mantindre’s
i per a llogar un pis a l’infinit
pots continuar dient que tot va bé
quan sols entre el cafè i l’ibuprofèn
enganyes el dolor i et sents desperta
cansada d’esperar i d’esperar
pren ben fort el punys i a caminar
nodreix les teues ales i a volar
fes-te tan visible que la lluna
dedique les estrelles al teu nom.
Travessa les fronteres del teu cos
i aprèn a volar 

Riure o somriure?

Us heu parat mai a pensar en quina es la diferencia entre riure i somriure?
Poca gent s'hi para a pensar, però son dues coses totalment diferents. És més, tenen ben poques coses en comú.
Riure, es pot fer per vegenades, de qualsevol toteria que algú hagi dit i a tu t'hagui fet gracia. Encanvi somriure comporta més coses.. quan una persona somriu, és un petit moment de felicitat en estat pur. Quan somrius no es perquè alguna cosa t'hagui fet més o menys gracia.. sino per algun fet que realment t'agrada, i et dona felicitat ni que sigui per aquells segons ens els quals somrius.. Riure també és molt gratificant tot i aixì ja que per uns moments et fa "oblidar" allò que passa el teu voltant per submergirte en un món una mica més boig del que ens ha tocat viure.

Temps

[...] Immortal és qui venç el temps... però qui l'usa diferent és un manta, m'entens? Diuen que no aprofito el temps. Potser és que escriure, llegir, xerrar i sobar no ho és. (Naa) D'això ells en diuen perdre el temps. Digues. Com pot ser que perdis allò que no tens?

Perquè, de qui és el temps ? vull dir, algú s'està forrant quan algú diu que no el té però l'està gastant? Mira, la veritat és que no ho sé. Però la penya me'l demana com si fos un camell (tens temps?)

Que què he fet durant tot aquest temps? Al final he fet temps fins que aquest m'ha donat la raó. No et fot! D'acord! ens havíem de donar temps. Però ràbia em va fer haver de donar-li temps al temps.
[...]

Mentides

Segons les ultimes estadistiques una "persona normal" menteix tres cops cada deu minuts. Perque ho fem? En som concients? Quan vaig sentir aquestes dades em vaig sorpendre. De debo mentim tan? No en soc conscient. I això vol dir que a mi també em menteixen! Després de reflexionar-hi he pensat que debem mentir per no haber de donar explicacions, per no ofendre a ningu, per quedar bé.. Si sempre diguessim allò que realment pensem cada cop que algu et pregunta "com estàs?" enlloc de dir "bé" que és el que tothom acostuma a dir hauriem de donar una llarga explicació de com et sens. Perquè realment que vol dir "bé"? És alguna cosa molt neutre, i com a minim a mi m'acostuma a passar poc de tenir un estat d'anim "bé".
Realment vivim en un món de mentides i enganys. Pot ser que aixì siguem més feliços, no ho dupto.

(Alerta! Una ultima cosa.. sovint, quan mentim ens toquem el nas!)

home ocell

"Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell
volia saltar muntanyes
i amb els arbres barallar.

I es tornarà ocell per un dia
entre les pedres podrà volar
Això no és cap joc
Deixeu-me volar
Que sóc lliure de fer el que vulgui
no em tragueu la llibertat."

No tengo miedo

"No tengo miedo al paso del tiempo

mientras sepa que vivir no es lo que cuenta,

y que nadie va a cambiar mi manera de vivir,

no tengo miedo.

No tengo miedo a estar enamorado,

mis pecados entre dos son más pecados,

y es que eso de pecar es mi manera de vivir,

aunque les duela."